Sexo en vivo en el metro

I no ho diem nosaltres, no. Ho diu el periòdic gratuït "metro" en la seua edició de hui. I és que resulta que açò és una ciutat plena de vici on hi ha gent que queda en el primer i últim vagó de metro de les línies 1 i 2 per a posar-se morat de tocamientos davant de tot el món.

És el último grito, és "lo que se lleva" en el sexe ràpid i coxino en la capital de la regió governada per Espe. Ara entenem perquè Roberto es va traure el Bono Metro mensual amb tanta celeritat.

El apocalipsis va a llegar

Sí sí... i ens descollonàvem del borratxet ixe del programa de Dragó, però és que és cert: l'apocalipsi està al caure i pareix no preocupar a ningú. La nit del dimarts va ser el primer avís, i vindran més, ja voreu.

Rondava la una de la matinada, quan els tres amiguitos es disposaven a dormir i reposar forces per a una nova jornada laboral... De sobte es va ficar a ploure, cada volta amb una intensitat major, al mateix temps que anava incorporant-se progresivament algún que altre granís. Era fins i tot graciós sentir ploure i escoltar "de vegà en quan" algún soroll d' una pedra de gel colpejar els cotxes. Pero... Ai xiquets! De seguida van vindre 15 minuts en els que només caia pedra de forma torrencial! El soroll era "ensordecedor": els cotxes, els vidres i les persianes rebien colps de forma indiscriminada, i segons conten amics i coneguts dels habitants d'este pis, la pedra va foradar cadires de plàstic d' àtics i terrases de la capi.

Al finalitzar la plutja de gel, els tres amiguitos ens vam armar amb mòbils i càmeres de foto per inmortalitzar l'estampa que oferien els carrers de la nostra "urbanització" i el Paseo de las Delicias. El resultat: com si fora Berlin després d'una nevada en febrer.

I que sabem del nostre carrer?

El nostre carrer (o passeig) té un nom preciós, no crec que hi haja a Madrid un carrer/passeig amb un nom tan entranyable, senyorial i bonic. Però que sabem d'ell? Actualment és transitat per joves, vells, nens... xinos, moros, valencians, latinos... però un dia va ser trafegat per la crema de la societat madrilenya, i fins i tot el museu del Prado té una pintura de la nostra apreciada vía.

I per a seguir amb un poc d'historia, apreciats lectors/es, vos diré que pel nostre carrer es passetjava "lo millor" de la Villa y Corte: majos i majas, chisperos, manolas, dames, caballers i militars... sent més popular fins i tot que el Passeig del Prado, ja que el de las Delicias baixava fins la vora del Manzanares.

En el cuadre que podeu veure, s'observa un grup de caballers parlant amb una bella dama que pujava enmig de l'arbereda, de la que encara es conserva la seua essència.

El pis de Delícies fa esport

Sí amics. Josep, Robert i jo fem excercici i anem a còrrer. Si Josep Lluís i JM van celebrar junts el primer aniversari de la primera eixida maratoniana amb una altra carrereta, la cosa no es va quedar així i hem repetit 3 voltes més.
Per suposat, Robert seguia corrent en una altra ruta amb un ritme trepidant que ni jo ni Josep Lluís ens atreviem desafiar. Però hui, un dels Joseps ha osat fer la ruta de Robert amb Robert. Finalment, 28 minuts a ritme trepidant que quasi fa que el cor em surta per la boca.

A continuació vos fique el recorregut de hui... 3,3 kms (aprox.) en 28 minuts.
(Ah! I ahir vam anar a la piscina i vam emular a Phelps)

Ver mapa más grande

Amor per la bandera.

Com canvia el temps a les persones.

Josep Maria, aquell jove idealista, que asistia puntual cada 25 d' Abril per a reclamar el respecte a la llengua (o com ell cantava, la independència dels països catalans) ara té uns idelas ben diferents.

Primer va començar donant-li suport al Reial Madrid i a Raúl, d' ahí va anunciar que es sentia orgullós de ser espanyol, i a manifestar amb el cap ben alt que al seu DNI es podia llegir ben clar "Nacionalidad Española".

Quan d' amor per la patria! qué bonic!

La seua progressió és espectacular. Però ahí no acaba la cosa, Josep Maria no es conforma amb ser espanyol, vol que el seu amor per la bandera es contagie a tots els espanyols, sobre tot a aquells escèptics que no senten els colors. Per això, canta els gols de Villa com el que més. Perque quan Villa marca un gol, és Espanya qui marca, i per això té una gran bandera d' Espanya al seu cuarto.

Tranquil Josep Maria, jo t' ajudaré a contagiar l' esperit d' espanya.

Que tot el mon veja el teu amor per Espanya.

Viva Espanya, conyo!!

air berlin

Videonotícia